El reencontre egipci

Vuit setmanes enrere em vaig apuntar al curs d’Egiptologia organitzat per l’UAB a la plataforma Coursera, de la mà dels francament admirats Josep Cervelló i José Lull.
Ha estat el meu primer curs en aquest format, i la veritat és que m’ha costat una mica poder-lo seguir, entre feina, petita i tota la resta. Però avui he rebut aquest petit diploma d’aptitud, i la veritat que m’ha alegrat una mica el dia.
L’objectiu en cap cas ha canviat. Volia aprendre sobre un temps que sempre m’havia encuriosit però semblava massa distant com per ni tan sols plantejar-me coneixe’l. I això he fet, certament sense poder aprofundir-hi tant com m’agradaria, però satisfent aquesta curiositat primigènia que m’hi va fer acostar.
Potser va ser Indiana Jones. O Champollion, el paradigma del lingüista. O Nitocris de les Màscares de Nyarlathotep. O les aristes de les piràmides que assenyalen el cel. O aquell antic joc d’ordinador, The Sands of Time, crec que es deia.
En qualsevol cas, avui es tanca un cercle, i aquell magnetisme latent deixa de ser-ho. I a partir d’avui, m’acompanyaran els somnis que van fer néixer els jeroglífics, les tombes que romanen ocultes en alguna part de la Vall dels Reis, Akhenaton i la seva bella heretgia (real o imaginada ), fragments d’historia esberlats i convertits en misteri, la poètica d’Osiris i els viatges dels Faraons, les traïcions del Ptolomeus (més que suficients per perdre la fe en la espècie humana), l’enigmàtic Khemiunu, el xacal que mira cap a l’oest i records prohibits per encara no haver estat somiats. No puc fer més que assentir, satisfet, i recomanar el curs a qualsevol que hi pugui estar interessat. I per part meva, potser algun dia podré tornar a escriure aquí i poder dir que he pogut estar a Egipte en persona i haver estat capaç de desxifrar el Llibre dels Morts. No tinc cap dubte, que seguiré estudiant aquest món antic i fascinant.
Untitled
Coursera egypt 2013

Canvi d’era

Bé, el primer missatge d’un blog normalment és més per treure’s del mig el tan nostrat però no menys cutre “hello world!”, que no pas per dir res d’interès. En aquest cas no és així. Clar que hi haurà qui dirà que el que he de dir en aquesta primera entrada tampoc és que en tingui gaire d’interès, i tampoc li faltarà raó. Però en qualsevol cas, aquesta és part de la gràcia en començar això, avorrir mortalment al lector crear un espai semi-privat (ahem, jo ha m’entenc) on dur a terme el canvi de pell que em fa l’efecte que cal fer de tant en quant. Es com quan passada una estona la ràdio de casa, que es una merda de veritat es va desintonitzant i cal tornar a toquetejar el dial a la manera d’un lladre de caixes fortes. O potser no és tant la metamorfosi en sí, sinó la síntesi que puguis fer mentre la fas. Allò de la destinació i el viatge.
En fi, prou de refregir tòpics. El que deia, canvi d’era. A la meva vida en aquest cas. Al final, és una tonteria: despertar-se un dia i veure que el món ha envellit una mica, o potser que ets tu que has envellit. Tot i que el dubte aparent és trivial, i que en realitat no en planteja cap, de dubte. Semblaria prou raonable llegir això i començar a sentir de fons el blues de “Canción triste de Hill Street”, però val més apagar la tele, perquè les coses no van per allà en absolut. Al contrari, aquesta era comença bé. Perquè és veritat que m’han fotut el llibre, avui em poso el dit sobre el canyell i sento un pols constant i ràpid.